viernes, 30 de enero de 2015

Vértice.

Podría retratarte tan sólo uniendo las líneas que me marcan tus pecas. 
Te desvaneces a cada pestañeo, el sistema solar parece tan pequeño cuando tú ríes sin sentido. 
Hoy mis caricias en tu pelo se acompasan al llanto, un paréntesis intrínseco en mi párrafo enmarañado. 
Me amoldo en tu postura indefensa hasta crear una escultura siamesa. Nuestras costillas encajan. Compartimos vértices.

Una niña tierna

que nunca podrá 
      crecer.

Una melodía delicada



que me acompaña en el
       desagarro 

sin que recuerde haberla aprendido.


                                         Adagio in sol minore, T. Giovanni Albinoni


lunes, 19 de enero de 2015

Some girls are bigger than others.

Tens dins teu una força gravitatòria que només els que t' estimem coneixem.
Qualsevol pot llegir les meves línies i asentir si t'ha vist plorar o riure. No imagine un motiu  tan obvi per escriure com es dir-te que t'estime, i que res que pugues dir o fer conseguirá que ho dubte mai. 
Veig en tu la bellesa i la tranquilitat del temps, una sonrisa de la terra en la teva sola existéncia. 
Pensarás que exagere, et conec. 
Pero m'arranques la força que continuament em falta, traus lo millor de mi i de tothom i ens fas somniar que et mereixem a la nostra vida. Arribes amb la teva meteorología i calmes les meves tempestes amb un abraç. Ni vivint cinc vides podria agrair tot allò que no sé ni explicar.

No tinc temor a que em faltes mai. No només perque t'imagine per sempre com una part del meu cos, inmutable en el temps i la distància, sino perque quan t'anyore sols anyore la teva veu, la teva presència la trobe a tot arreu. 
Et veig en el cel que amenaça una plutja dolça, et veig en les flors menudes i blanques, et veig en cada acte bó, en les cançons dels Smiths, en la música clásica, en les mans petites...

Espere tindre el poder suficient per a que entengues quan estàs en mi que, a pesar de la meva torpessa en tot, no podría fallar-te. No puc deixar-te caure ni penjar el teléfon si em necesites. 

Hi ha línies transparents que unixen cors de per vida i no podem escapar això, es un tipus de màgia de la que ningú parla. Es tracta d' una dependéncia suau i natural en la que cada paraula escrita i cada llàgrima caiguda es comparteix i es nota. Crec que les dos creiem en eixa màgia.

M'agradaria que et vegueres com jo et veig, sols un moment. Com un filtre de llum, una poesia curta pero emotiva, un personatje de llibre que ha caigut a un món imperfecte.

Gràcies per donar-me l'oportunitat de felicitar-te  i pasar amb tu tots els aniversaris, nadals, estius i primaveres vinents. Gràcies per estar sempre amb mi encara que no hi estigues. Sempre m' has fet confiar en que existeix algo millor.

T'estime imperdurablement, feliç dia més blau de l'any.





viernes, 2 de enero de 2015

The good times are killing me.

Te digo en un susurro que joder, se ha hecho largo y yo debería ir a dormir, y te ríes por primera vez en cuatro horas, dejas las enfermedades rutinarias, tus vicios y defectos y la pobreza de tu gente. Te ríes, me miras a mí, y a el rayo diminuto de luz que ilumina mi rodilla derecha. 
Dirijo la mirada a la grieta de la madera que lo crea y me levanto para abrir la ventana. Entra una luz viva y dorada. Son las nueve de la mañana y ambos habíamos olvidado el paso del tiempo. 

Nunca me habías hablado de ti tanto tiempo, nunca habíamos roto nuestras membranas de plástico para desnudarnos de una forma trascendental. 
Pienso fugazmente en el amor y el deseo, en cómo algunos momentos engullen la realidad y se inmaterializan sin nacer ni morir. 
No recuerdo si llegué a irme a dormir, si te dejé dormido o si rompí en voz alta esa ley del susurro que siempre se continúa involuntariamente. 
Recuerdo minutos enteros mirándonos acostados en sofás paralelos. 
Recuerdo mi cuerpo rogándome que me levantara para apoyar la cabeza en tu pecho negro, simplemente. 
Recuerdo preguntarme si tu mirada ansiosa reflejaba una lucha interior similar a la mía, si era posible que tu también siguieras la trayectoria de mis labios al hablar porque los tuyos suplicaban influir en ese roce. 
Recuerdo que a la mañana siguiente me debatía entre la comodidad del mundo privado y la extrañeza con la que nuestra intimidad había muerto. 
En sólo unos instantes concurridos, resurgió mi timidez al dirigirme a ti, el embelesamiento de tus pestañas cuando estabas cabizbajo, el noble arte de observarte cuando me regalabas una excusa.