I entre kilómetres de rostres asiàtics que s’acomulen per agafar el subterrani, els meus llacs de nostàlgies et
reconeixen.
Missatges secs d’un idioma extranger saturen l’abséncia d’oxigen,
tu i jo parlem en fonemes de la nostra ànima, en la llengua de les nostres
àvies.
Dies després la teva pell bruna em torna a semblar un desert fred que
necesite recòrrer i descubir per a véncer el teu secret.
Mirem per finestra i
imaginem el paissatge que la contaminació, travessa, ens oculta. Trobem a faltar
el Mediterrani.
Escampe pasta de dents pel parquet i quan et gites al meu costat,
et pinte ralles d’ indi a les galtes. Ara hem de lluitar, em
dius, tot tornant-me el gest.
Afegixes que no cal que treballem hui, que la
ciutat es més lletga que jo, que m’he d’inventar un conte i susurrar-te’l a l’orella.
Perque, en la teva opinió, per fer mágia sols necesite
escriure més ràpid.