萬金油

I entre kilómetres de rostres asiàtics que s’acomulen per agafar el subterrani, els meus llacs de nostàlgies et reconeixen.

Missatges secs d’un idioma extranger saturen l’abséncia d’oxigen, tu i jo parlem en fonemes de la nostra ànima, en la llengua de les nostres àvies.

Dies després la teva pell bruna em torna a semblar un desert fred que necesite recòrrer i descubir per a véncer el teu secret. 

Mirem per finestra i imaginem el paissatge que la contaminació, travessa, ens oculta. Trobem a faltar el Mediterrani.

Escampe pasta de dents pel parquet i quan et gites al meu costat, et pinte ralles d’ indi a les galtes. Ara hem de lluitar, em dius, tot tornant-me el gest. 

Afegixes que no cal que treballem hui, que la ciutat es més lletga que jo, que m’he d’inventar un conte i susurrar-te’l a l’orella.

Perque, en la teva opinió, per fer mágia sols necesite escriure més ràpid.