Em vas dir que m'estimarien com tu m'estimes.
Vas dir: 'Si ell es va enamorar de tu per dins i per fora, tornarà, ell no ho sap, pero ja mai podrá fugir.'
Pero sas que? Ell va fugir.
I jo crec que ja no sóc la rubia dels vostres contes, la desitjada del campament.
Ignore si he pres massa cervesses aquesta nit, ignore si estic venent la meva ànima al pesimisme, ignore el espill i inclús ignore totes les promeses que els hómens em van fer de rescatarme en el futur.
Hui, només sé que es de matinada i ningú m'està rescatant.
Que potser em miren amb un desitg que no comprenc, pero si després els llavis són d'una altra, el desig només em ferix.
El desitg només són els polçes que em precipiten al abisme.
Jo, que vaig jurar que mai ningú m' agafaria per les espatlles.
Jo, que estime als humans per l'essència, abans de confirmar si són escurçó o corder.
I al final, tindré trenta anys i beuré d'amagades, i em tancaré al bany per cridar a eixa amiga que sempre m'escolta mentre els xiquets dormen i el meu marit no s'adona de que no estic al costat dret del llit...
I tots els adolescents que van jurar que em rescatarien del monstre de la rutina estaràn massa lluny, massa massa lluny...
No hay comentarios:
Publicar un comentario